Publicat per WALK OF LIFE el 14 FEBRER, 2017
- Avui no puc anar a entrenar. He despertat de la migdiada i només tinc mitja hora per preparar la motxilla i arribar al pavelló. No em dóna temps. O sí, però arribaria una mica tard i segur que l'entrenador no em deixa unir-me a la sessió o, en el millor dels casos, em farà córrer fins que es cansi de vacilarme per haver estat impuntual.
- Avui no puc anar a entrenar. He estat estudiant tota la tarda i se m'ha anat l'hora. Estic esgotat, no he avisat perquè em s'apropin al pavelló i està plovent sense parar. Encara sobre, allà sempre hi ha deu graus menys que a la resta de metres quadrats de la ciutat. Encara sobre, segur que vaig i malalt, que avui ens toca preparació física i amb tants canvis de ritme em vaig a agafar una grip de cavall i després no puc anar a l'aniversari de l'amic de torn el divendres a la nit.
- Avui no puc anar a entrenar. Sembla que se m'està aixecant mal de cap. Molt de tant en tant. Només quan apago la tele i m'avorreixo de veure la vida passar mentre segueixo amb el cul enganxat al sofà. Merda, ja ha passat mig dia i tinc tots els treballs per a aquesta setmana sense fer. Ni de conya em dóna temps d'anar a entrenar, ia "perdo" més de dues hores entre unes coses i unes altres.
- Avui no puc anar a entrenar. Entre el cafè amb uns, el menjar amb altres, anar a tornar la jaqueta a aquesta botiga i acompanyar al meu germà a aquesta altra em cau el temps a sobre i més estic derrotada. No crec que al míster li importi, total vam jugar contra els últims de la lliga i segur que algun minut em posarà a jugar igual encara falti.
I així, tots els dies de la meva vida durant més d'una dècada que porto immersa en aquest esport. Als més petits, s'ho consenten a casa. Els donen la raó. Avui no pots anar perquè no et dóna temps a fer els deures després d'estar tres hores al parc, una i mitja amb ells de cafeteria en cafeteria i un altre tant amb la tablet o amb el seu mòbil perquè no molestis massa mentre es posen al dia amb els seus col·legues o es queixen de la situació laboral. Molt millor al sofà i la consola, que no suposen major sacrifici per als adults que l'econòmic a dotar la casa de tecnologies en cada racó.
Als que ja estan crescudets no és que l'hi consenteixin, és que l'hi prohibeixen. Has suspès tres assignatures aquest trimestre de tant de temps que perds amb el bàsquet (una hora i mitja, tres dies a la setmana), així que veu avisant al teu entrenador que aquest mes només aniràs a entrenar els divendres fins que les recuperis. Mentrestant, no m'importa que et tanquis a l'habitació a pujar trenta Insta Stories al dia, que et pesin les parpelles de repassar Facebook de dalt a baix, ni que el teu Whatsapp estigui permanentment en línia. Total, segurament que de les quatre hores que et passes tancat o, en el millor dels casos, a la biblioteca, deu minuts els has dedicat a preparar l'examen.
I finalment, estem la gent gran, dins dels quals ja m'incloc no sé ben bé si per edat o per experiència en implicar amb aquesta tirallonga de excuses. Estem els que ens creiem amb dret a decidir si anar o no segons el peu amb el qual ens aixequem i malgrat això exigir condicions. Ens creiem amb la potestat de recriminar decisions d'algú que, en general, sabrà una mica més de bàsquet que nosaltres i se cenyirà a unes normes que ens toca la moral haver de complir.
Estem nosaltres, els grans, que no anem a entrenar però volem quaranta minuts, trenta punts, vint rebots, 10 assistències i un copet a l'esquena pel meravellosos que som. Aquí, aquí, que es noti que des de la pedrera s'ha posat l'accent en l'educació esportiva, en els valors d'un esport en equip, en el compromís i l'economia de l'esforç en detriment de resultadismos i elitismes. Que es noti, que seu. Sent exemple dels que vénen per darrere.
No ens enganyem. Això és fruit de la societat en què vivim, ancorada en la comoditat de qui tot ho té en safata. Una societat en la qual ens neguem a fer un pas més si amb el que sabem i coneixem ens arriba per anar tirant. Som la societat del que sobreviu, sense massa interès en viure.
I això també passa en el bàsquet. Que s'obliden els valors. Que es confon el invertir temps amb perdre-ho. Que s'imposen individualitats a l'equip. Que s'entén com un caprici de l'infant per fer el mateix que els seus companys, no com un esport que aporta benestar físic i mental, afavoreix la socialització, la integració, l'empatia i el sacrifici lligat a una competitivitat que sempre haurà de ser sana.
En definitiva, que avui no podrà anar a entrenar. Ni demà. Ni passat. Però el dia que realment no pugui, per lesió, per causes de força major, tu com a adult et penediràs d'haver-li privat de la llibertat d'escollir, de no haver-li ajudat a organitzar-perquè temps n'hi ha segur sempre que permanenzcan les ganes. I jo, com vosaltres, com a éssers independents i autònoms, ens penedirem de no haver gaudit de la pilota, de la pista, del que l'entrenador de torn al que li tenia mania em va poder haver ensenyat mentre em Escudé en cent mil i 1 excuses i del que, almenys per a mi a dia d'avui, més que un hobbie, és una manera de vida.
Com diria un gran professor i millor persona:
“Bico que teña, alomenos, o grandor do mundo”.
Maria Limeres
