diumenge, 22 de maig de 2016

No et abandonis a partir dels 40

Font: EL PAÍS
ARTICLE ESCRIT PER CARLOS CARABAÑA

El autor del blog amb el shihan Genzo Iwata (2004)
Quan Ana Burgos, campiona d’Espanya i Europa de triatló, va arribar als seus primers Jocs Olímpics, a Atenes 2004, tenia ja 36 anys. En els seus segons, celebrats a Pequín, ja havia complert la quarantena. Diversos campionats després, en 2013, va anunciar la seva retirada de la competició. Tenia 45. Encara en 2015, amb 47 anys, competeix de tant en tant, aconseguint un subcampionat d’Espanya en triatló per relleus. Al telèfon, amb veu alegre, dóna un consell a qui vulgui fer esport passats els 40: “Cal prendre-s’ho amb tranquil·litat i, sobretot, gaudir i passar-s’ho bé. La gent fa esport per moltes raons: cada persona ha de trobar la seva “. Ella la té: allargar la vida. “Això sí: fer-ho per una qüestió d’estètica em sembla bastant frívol”, afegeix.

Burgos veu avantatges en practicar esport a partir dels 40, fins i tot a nivell competició. “Jo tenia molta més estabilitat de cap. I el principal objectiu és gaudir. Em feia igual que em avancessin els altres atletes. Jo només volia fer-ho el millor possible “.

Aclareix que l’entrenar passats els 40 no hi ha res més important que el descans, ja que és l’única forma de recuperar i arribar a les competicions en un dels dos pics d’activitat física que es poden aconseguir a l’any. A més, les lesions són més dures a aquesta edat, així que és bàsic entrenar amb molt control, sabent les limitacions.
Sense voler arribar al nivell competitiu d’Ana Burgos, la tendència és allargar cada vegada més la vida esportiva. Hi ha diversos motius. El doctor Mikel Izquierdo, director del departament de Ciències de la Salut de la Universitat de Navarra, explica:
“La pràctica regular d’exercici físic constitueix un medi sa, barat i segur de prevenció i de tractament de moltes de les malalties lligades al sedentarisme” .

Diversos estudis dels darrers 30 anys han demostrat que les persones adultes que estan en bona condició física o que són físicament actives presenten menor risc a curt i mig termini de tenir una malaltia cardiovascular. “En un context d’envelliment de la població, la pràctica d’exercici físic és la intervenció més eficaç”, apunta Esquerre. Però, com tot, cal fer-ho amb cap. Encara que es digui que els 40 són els nous 30, això no pot aplicar-se des del punt de vista físic.

El primer, una revisió
El metge Ignacio Echeverría, cardiòleg del Centre d’Alt Rendiment de l’Hospital Taula del Castell, recomana que qualsevol persona de més de 40 que vagi a començar una activitat física s’hauria de sotmetre a un reconeixement mèdic. “Cal assegurar que el cor està sa, ja que, en fer exercicis d’alta intensitat, pot afavorir l’aparició d’arítmies o angines de pit. A més, si hi ha alguna alteració que havia passat inadvertida, pot arribar a produir, en casos extrems, una mort sobtada “. Encara que aclareix que aquests casos són molt poc freqüents, explica que la prevenció passa per realitzar un electrocardiograma i una exploració física completa. En cas que es detectessin anomalies, es faria una investigació més a fons.

Escolta al teu cos
“L’esport es pot fer tots els dies encara que s’aconsella que una persona adulta tingui un o dos dies d’aturada”, assevera el doctor José Calabuig, director del servei de cardiologia intervencionista i professor de Medicina de l’Esport a la clínica Universitat de Navarra. I afegeix: “Però el problema és la intensitat, el patir. Quan veiem algú practicant esport amb la cara desencaixada és que aquesta persona no està escoltant al seu cos “. Una altra de les claus és que no sigui molt exigent. “En un moment determinat es pot fer un exercici intens, com anar en bicicleta i pujar durant 10 minuts un port de muntanya, però forçar més serà contraproduent”. Segons un recent estudi publicat a Dinamarca, aquells que practiquen esport intens a una edat avançada poden tenir una esperança de vida fins i tot menor que els sedentaris. Per tant, prudència.

També és fonamental escoltar el cor, ja que a partir dels 40, sobretot en els homes, es multiplica la possibilitat de patir lesions. “Els signes fonamentals que el cor ho està passant malament és algun tipus de molèstia a la zona general del pit i la intensitat augmenta amb l’esforç. I una sensació de fatiga desproporcionada, quan una activitat que podíem fer la setmana anterior es torna fatigosa, o la sensació de pèrdua de coneixement i alteracions del ritme cardíac “, adverteix Echeverría. En general, si en acabar la sessió d’entrenament es té la sensació que no es podria repetir, és un senyal que s’ha exigit massa al cos i cal baixar la intensitat.

A poc a poc i sentit comú
Per Echeverría és fonamental saber d’on es parteix. Si la persona és sedentària, és important començar de forma gradual, primer amb una intensitat baixa, com caminar a pas viu, uns deu minuts, almenys cinc dies a la setmana. “Amb això ja s’afavoreix la condició física, es baixen els nivells de colesterol i permet controlar millor els nivells de glucèmia”. Després es pot anar augmentant la intensitat, però sempre veient que es tolera bé, amb una sensació agradable.

Com a objectiu, Calabuig opina que arribats als quaranta es pot practicar esport fins a quatre o cinc dies a la setmana. I ens dóna unes opcions, no acumulables:
“O un parell d’hores de bicicleta; o caminar dues hores; o córrer una hora; o nedar durant 45 minuts “.
Adverteix enfront de la tendència actual al que podríem denominar el sobredeporte, “una malaltia, anant-nos d’un extrem a un altre”. “L’exercici és salut, però amb cap”. Per a la seva col·lega Echeverría és una imprudència que a la moda actual de maratons, mitges maratons i altres deixin accedir a tot el món sense un reconeixement mèdic bàsic.

Practica la força
“A partir dels 20 o 30 anys, la força disminueix de manera notable. Si no es fa exercici, cap als 75 i 85 anys pot reduir-se tant que a la persona li costarà aixecar-se del llit o de la butaca. Per això és important fer exercicis de força “, explica Izquierdo. De nou, el sentit comú és el més important dels sentits. “Hi ha gent que es fica al gimnàs i agafa 50, 70 quilos, i això no és convenient ja que resulta contraproduent: podem trencar-nos un múscul, a més de pujar molt la pressió arterial”, avisa Calabuig.
El correcte és baixa càrrega i molta repetició. Un exemple: agafar a casa un paquet de dos quilos d’arròs, aixecar-lo amb el braç estirat, i repetir aquest moviment durant 15 minuts.

 ”Encara que sembli un exercici innocu, amb la regularitat es pot aconseguir un bíceps i un avantbraç musculats”, comenta Calabuig. Amb aquests exercicis de força es va a aconseguir una bona massa muscular que va fer costat les articulacions juntament amb la càpsula. “Si una persona de 75 anys que practiqui la força cau a terra, gairebé m’atreveixo a dir que rebota “, fa broma.
Només amb cinc minuts al dia s’aconsegueix l’objectiu de redreçar l’esquena. I a sobre hem enfortit la musculatura de l’esquena ja que hem fet un estirament en uns músculs que tenen tendència a contreure ”
Cuida la teva esquena

L’esquena és una de les parts del cos que més pateixen. A mesura que anem fent anys, tendim a encorvarnos cap endavant, a causa de que la musculatura de la part frontal del cos és més fort. Encara que hi ha aparells en els gimnasos que permeten enfortir l’esquena, també hi ha formes de fer-ho a casa. Calabuig parla d’un exercici molt senzill però efectiu. Consisteix en enganxar el cos el més possible a la paret, tocant-la amb els talons, la part posterior del genoll, les natges … tota l’esquena, amb les espatlles tirant cap enrere, el cap mirant al capdavant, amb els braços oberts , els colzes i el dors de les mans també enganxats.
També es pot fer aquest exercici a terra, sobre un matalasset.

Abans de res gaudeix
Quan l’Anna Burgos va deixar de competir, no era a causa que se sentís malament físicament, sinó al fet que va deixar de gaudir de la competició. “Va ser aquest estrès el que em va fer allunyar-me. No em venia de gust tornar a posar-me un dorsal, cada vegada veia més lluny la meta “. Durant el seu últim any competitiu va estar veient a psicòlegs per intentar recuperar la força mental. No volia ser-hi. Ara, ja retirada, segueix entrenant. Quatre o cinc sessions setmanals de carrera; natació; i també va al gimnàs. Ha deixat la bici. En el seu lloc munta a cavall. “Vaig anunciar que em retirava per tornar a gaudir”, conclou. Com diu Calabuig: “El més important és divertir-se amb l’esport, no matar-se amb ell”.

dijous, 19 de maig de 2016

Quatre podis a la 15ª lliga del vallès

El campionat com es costum, es va celebrar a la ciutat vallesana de Sabadell, organitzat per la associació esportiva Can Deu.
Es va desenvolupar des de Pre-Benjamí fins la categoria de juvenil (12-13 anys)
Quatre dels nèns i nenes representants de la nostra associació (Unión Shito-Ryu Catalunya) varen assolir podi.
Es tracta de:
Rubén Vallejo (Sant Jordi) y Laura Roca (CNT) que van assolir el segòn lloc del podi, i Carlos Molina i José Hernández (CNT) tercers classificats.

Enhorabona als quatre

dimarts, 17 de maig de 2016

7 consells per l’aspirant a Cinturó Negre


cinturon
Publicat el 8 abril, 2015 per Juan A. García - Gimnàs Kidokan Sevilla
L’examen de Cinturó Negre és un punt d’inflexió per a qualsevol artista marcial. Aquest article pretén ajudar els aspirants a aquest grau (fins i tot a qualsevol altre) a preparar-se pel moment de l’examen i fins i tot inspirar als professors a l’hora d’encoratjar i orientar als seus alumnes. Encara que podrien ser molts més, donarem 7 consells basats en l’experiència als aspirants a Cinturó Negre de Qualsevol art marcial.

1. No has de es un Cinturó Marró que va a examinar-se de Cinturó Negre: has de ser un Cinturó Negre que va mostrar que ho és.
En un examen hauràs de mostrar al professor o professors que et examini que tens nivell suficient per poder ser considerat Cinturó Negre. Has per tant haver assolit aquest nivell abans de l’examen. Si no és així, hauríem de seguir entrenant fins aconseguir-ho. Un gran mestre i Jutge del Tribunal Nacional de Graus de Karate sol dir que un aspirant a Cinturó Negre ha d’anar a l’examen a recollir el que és seu. No has de tenir per tant la sensació que ets un Cinturó Marró que va a provar sort en l’examen, sinó que ets ja un Cinturó Negre i vas a l’examen a demostrar-ho.

2. És fonamental que tinguis confiança en tu mateix i en el teu examen
Si tu no et sents confiat i segur de tu mateix serà difícil que altres persones vegin en tu a un Cinturó Negre amb autoconfiança i no a un Marró aspirant nerviós i insegur.
Tot, absolutament tot el que prepares per al teu examen ha d’estar perfectament dominat. Fins al detall més insignificant. I repetit fins a la sacietat, de manera que cada moviment sigui una cosa natural per a tu. Aquesta és la millor manera de que sentis que tot està sota control i que puguis transmetre seguretat als que et examinin. Les tècniques o formes que componen el teu examen s’han de convertir-se gairebé en un “amic” per a tu. És possible fins i tot que quan passi l’examen el trobis a faltar.

3. Tant entrenant com durant l’examen, l’esperit és la base de tot
Concentració, perseverança, actitud marcial … tot això s’ha de veure reflectit en la pràctica i en el teu examen. A vegades les deficiències tècniques puntuals poden passar a un segon pla si l’esperit de l’aspirant és l’adequat. No obstant això, un examen correcte tècnicament però que no transmet aquest esperit potser no mereixi el grau de Cinturó Negre. Això sí, fuig de la teatralitat i l’exageració: no parlem de gestos per a la galeria, sinó de vivència autèntica.

4. La imatge i les formes cobren més importància en l’examen
Potser els que et examinin no et coneguin i no sàpiguen com ets. No saben si ets humil o arrogant, si ets extrovertit o reservat. La teva imatge, la teva forma de caminar, la roba … diuen coses de tu que de manera conscient o inconscient influeixen en els que et observen. Per això has de tenir-ho en compte. No cal anar fet un pinzell, però sí endreçat, amb la roba neta, caminar amb confiança i saludar … personalment crec que les salutacions, com mostres de respecte i humilitat que són, mai estan de més i no obstant això sí que se’ls pot fer fora a faltar. Així que davant del dubte … saluda. Les formes i l’etiqueta tenen els seus perquès així que respecta’ls. No es tracta ara de saludar de manera exagerada o amb “cara de dolent” sinó que els teus gestos i el teu rostre reflecteixin la teva concentració. No tinguis pressa i pren-te el teu temps. Fes les coses bé.

5. Ajusta les tècniques a les teves característiques i possibilitats
De vegades volem ser més del que som. I d’altres, pensem que el complex és millor que el simple. Però no és així: ¿o és més efectiva una tècnica difícil mal executada que una fàcil ben executada? Si tens la possibilitat de triar les tècniques del teu examen escull les que s’adaptin millor a les teves característiques. No facis puntades altes si no tens suficient elasticitat, no facis girs o tècniques complicades si no ets capaç de controlar-los, no facis al company tècniques complexes si necessites que et ell ajudi per realitzar-les … Això no vol dir que davant les dificultats et rendeixis i canviïs simplement la tècnica, ja que entrenant és com s’aprèn, però sempre tria tècniques que estiguin dins de les teves possibilitats. És preferible la simplicitat ben fet que el complex mal executat.

6. Sense presses, però no et rendeixis
Et trobaràs en la teva preparació amb dificultats que has de superar. Moltes. Però arribarà un moment en què estiguis a punt per a la teva examen. No et imposis a tu mateix l’obligació d’una data determinada: prepara’t i entrena, i presenta’t quan estiguis llest. Segurament el teu mestre podrà ajudar-te a decidir quan ha arribat el moment. I si per fi arriba el dia del teu examen i el resultat no és l’esperat no et vinguis avall. A vegades les coses no surten i només és qüestió de seguir entrenant. Et puc assegurar que la satisfacció quan ho aconsegueixis superarà amb escreix aquesta petita decepció. Pensa que tota la feina que has fet t’ha servit per millorar notablement com a persona i en el teu art marcial. La veritat és que el procés de preparació, tot el que has après i entrenat és moltíssim més important que el resultat de l’examen. Intenta-ho de nou i veuràs.

7. El Cinturó Negre no és la meta final, sinó el punt de partida.
Fins a l’obtenció del Cinturó Negre la pràctica i l’esforç d’aquests anys t’han dotat d’un cert repertori tècnic. Has estat aprenent a llegir, i ara que ja llegeixes bé és el moment de concentrar-te en què és el que estàs llegint. Has assegut unes bases per, a partir d’ara, començar a aprendre de veritat fent un treball més qualitatiu que quantitatiu. Quan obtens el Cinturó Negre, ja no has de preocupar de com col·locar-te o cap a on moure els peus: això ja saps fer-ho. Pots ara prestar més atenció al perquè de les coses, sentir les tècniques o simplement deixar-te portar per la sensació i l’esperit de la pràctica. El Cinturó Negre no és l’arribada, sinó la sortida. El teu camí marcial només acaba de començar. Molta Sort.
Juan Antonio García Ruiz
www.karatekidokan.com

dilluns, 16 de maig de 2016

La longevitat per a un karateka requereix un esperit d'humilitat

Interessant article del "Rincón del Do"
He sentit a dir que ara hi ha 100 milions d'karatekes al món ... No m'ho crec ni per un moment. Però suposem que és cert, suposem que hi ha 100 milions de persones pel món posant-se un keikogi a mínim un cop a la setmana, ¿els converteix això en karatekes? No, al meu entendre, no. Pots posar-te l'uniforme que vulguis i considerar-te a tu mateix el que vulguis, però a menys que visquis la teva vida com un karateka ... No ets un d'ells!
Kinjo Seikichi Sensei
¿I quin és la forma de vida del Karate? Bé, no és obtenir graus i títols i acumular seguidors, això segur. Karate és una forma d'estar al món, una manera de navegar un passatge equilibrat a través dels anys a mesura que passes d'una edat a la següent. És entrenar sovint, de manera conscient, alegre, i amb un propòsit. És ensenyar únicament quan has de fer-ho, i fer-ho mitjançant l'exemple, en lloc de la doctrina. Si no estàs fent aquestes coses, no ets un karateka ... Només ets algú que vol ser-ho!
Quaranta-dos anys dedicats al Karate és tota una vida per a alguns, i més que això per a altres; però pel que fa a ser un karateka, tot just és esgarrapar la superfície. Em pregunto quants dels 100 milions (de karatekes) que hi ha avui al món seguiran anant al dojo durant més d'un any, cinc anys, o fins i tot deu ... Em pregunto quants d'ells són Petits Dracs o Ninjas (nens) ... Sospito que més de 950.000! Quants dels que es veuen a si mateixos com karatekes entrenen per guanyar trofeus, col·leccionar graus i diplomes, o aspiren a abandonar el seu entrenament i passar a "ensenyar" a altres persones?
Yasuda Tetsunosuke Sensei
Un tret poc freqüent que mai es troba en homes (i dones) que alberguen l'ambició de ser "algú" al diminut món del Karate. Tal personalitat no és donada a extrems, ni es desvia fàcilment per la moda del moment, i proporciona claredat contra la confusió creada per altres que criden molt alt coses superficials que mai aconsegueixen superar la prova del temps. Sembla una cosa tan simple, prestar atenció al que estàs fent, seguir col·locant un peu davant de l'altre, practicar un dia rere l'altre, i escollir simplement fer el que saps que hauries d'estar fent ... I però! ...
Tots els cavallers de les imatges van començar a entrenar Karate en la seva joventut. Tots han viscut vides llargues però molt diferents, i no obstant això tenen moltes experiències comunes. També tenen la voluntat de seguir practicant Karate independentment de les exigències rebudes al passar de joves a grans. Aquí no hi ha portades de revistes, celebritats de seminari, ni ningú que alguna vegada considerés el seu Karate com una manera fàcil de guanyar-se la vida. Les fotos d'aquesta entrada són de karatekes la determinació per continuar practicant Karate ha resistit i segueix resistint el pas del temps.
Mike Mancuso Sensei
Tens el necessari per fer el que han fet aquests senseis? Tens el valor per simplement "ser" karateka, i en fer això, abandonar les ambicions secundàries que tants enalteixen com a signe d'èxit? Quan estic sol en el dojo, gaudint estar en el món per un dia més, no penso en els karatekes famosos que habitualment posen per a portades de revistes, no penso en l'últim "mestre" que visita una localitat propera; penso en cavallers com els de les fotografies; i en el meu cor, espero aconseguir algun dia el que ells ja han aconseguit ... Longevitat!

Victor Lopez Bondia











Traducció al castellá: Víctor López Bondía [amb la autorización de Michael Clarke]

Author: Michael Clarke

Tres medalles al Ciutat d´Hospitalet

Victor, Andrea i Alex
Victor Galán, Andrea Blanco y Alex Delgado

Amb més 450 participants
El poliesportiu municipal del Gornal ha estat l’escenari, per segon any consecutiu, del Torneig de Karate ‘Ciutat de L’Hospitalet’ que organitzen conjuntament el Club Kihon, la Federació Catalana de Karate i l’Ajuntament.
Alta participació als tatamis, amb més 450 esportistes, i unes grades a vessar dins del poliesportiu municipal del Gornal. Entre els participants diversos campions d’Espanya, i inclús algun d’Europa. El que dona mostra de l’alt nivell d’aquesta cita. A banda de les proves de Kumite i Kata, s’han celebrat combats de totes les categories existents, des de aleví fins a sènior.
El resultat dels competidors egarencs que ens van representar va ser el següent:
ALEX DELGADO PEREZ KUMITE SENIOR MASCULÍ +75KG / medalla d´argent

VICTOR GALÁN GIMÉNEZ KUMITE JUNIOR MASCULÍ –68KG /medalla de bronze

ANDREA BLANCO LÓPEZ KUMITE CADET FEMENÍ +50KG /medalla de bronze